JOSEP MARIA ESPINÀS
Passaré uns quants dies en terres valencianes. I ja sé, per experiències anteriors, que des del primer moment parlaré català amb la fonètica dels valencians. No és que m’hi esforci, és que em surt instintivament. L’adagi castellà donde fueres haz lo que vieres, en el meu cas es transforma en donde fueres habla como oyeres. El meu anglès és molt pobre, el meu alemany gairebé inexistent, però sé que allò que pugui dir ho diré amb una pronunciació acceptable. I com que la fonètica se m’enganxa, enganyo la gent sobre els meus coneixements.
Quan fa ja anys vaig ser a la comarca de l’Alt Maestrat, em vaig aturar a parlar amb un home. Al cap d’una estona em va dir, intrigat: “¿Però, vostè, de quina part de València és?”. Li parlava en valencià, però no aconseguia identificar la meva procedència. ¿Era de cap a l’Alcalatén, era de cap a Alcoi? El meu valencià era una mica estrany. M’agraden tots els accents, tots els matisos. I ja sé, des de fa temps, que molt sovint hi ha un cert menyspreu per la fonètica de les llengües que no són la nostra. Ens costa alliberar-nos del so de la llengua pròpia per valorar com sonen les altres. Sempre serem subjectius. La familiaritat amb la nostra música lingüística no ens permet ser justos quan jutgem un idioma que ens és estrany. O un simple accent, com a alguns catalans els passa amb els valencians.
Recordo que una vegada vaig fer escoltar a un conegut anglès un text en valencià. Em va dir que li recordava l’italià, “per la musicalitat”. No tenia cap prejudici.
Hi ha una anècdota significativa sobre els tòpics lingüístics. L’escriptor navarrès Ramón Irigoyen va rebre un homenatge amb motiu d’haver guanyat un premi de contes. En el discurs que va fer d’agraïment, va començar parlant una llengua que no entenia ningú. Alguns dels assistents a l’acte van comentar la rudesa de l’idioma basc i la seva ineptitud per a la cultura. Després de les paraules d’Irigoyen, el presentador, tenint en compte el cognom de l’escriptor, va tenir la gentilesa de mostrar el seu agraïment en eusquera: “Eskerrik asko”.
Dies més tard, en una trobada amb Fernando Savater, Irigoyen va riure: “¡No em diguis que es van creure que havia parlat en eusquera!”. Aquell idioma en què havia parlat, tan rude, tan poc apropiat per al món cultural, tan menystingut pels presents, era… ¡el grec!
Com ens agrada creure en els tòpics des de la ignorància.
12/7/2008
Deixa un comentari